“La tensió continuada”


Pere Casajoana twitter-logo-button

// L’objectiu de l’anunci d’un recurs contenciós fantasma és assolir allò que les urnes els va negar.

Una associació veïnal ha presentat recentment un recurs contenciós administratiu fantasma, del qual tothom en parla i ningú no ha vist, sobre la modificació del Pla general metropolità de les zones verdes de Valldoreix, amb el suport entusiasta de tots els partits de l’oposició de Sant Cugat.

Fet paradoxal, ja que mostra el poc rigor d’aquests a donar suport a un text i a una acció judicial inexistent. Voldria amb aquest escrit afegir unes aportacions complementàries a les quals fa l’Ajuntament atesa les meves responsabilitats al llarg del mandat passat.

L’objectiu d’aquesta complexa modificació era preservar el model de territori que coneixem avui dia a Valldoreix i preservar les arques públiques de les futures i costoses sentències d’expropiació. Com es feia? Adquirint i preservant can Montmany (recorden la problemàtica de fa una dècada amb la fundació d’ajut als toxicòmans que s’hi volia implantar?), alliberar can Busquets de la depredació urbanística, arribar a compensacions amb propietaris de les zones verdes per evitar les expropiacions i, per últim, aconseguir sòl per desenvolupar-hi polítiques d’habitatge públic.

S’ha de dir que la dita modificació va començar amb mal peu, ja que la primera aprovació feta l’any 2010 acordada amb l’EMD del govern de progres (sense accent a la e) de la Sra. Turu, no va acontentar a ningú. Recordo la trobada de la Nau de Cultura plena a vessar, el mes de novembre del 2011, com la més multitudinària que s’ha fet recentment a Sant Cugat.

Per mitjà d’establir diferents estratègies segons les casuístiques de cada cas vam anar assolint diferents acords: amb els veïns de l’estació de Valldoreix es va acordar la legalització dels seus habitatges, ja que es troben en sòl d’equipaments des del 1976. Amb els que volien ser expropiats vam assolir un pacte equilibrat en la compensació, amb els que volien mantenir la seva propietat es van signar un centenar de convenis per tal de poder fer uns parcs lineals al llarg de la riera i poguessin mantenir 2/3 de les seves propietats amb la legalització de construccions auxiliars existents.

Als veïns de la zona de l’avinguda d’Escayola se’ls va descarregar de l’obligació de pagar els ponts de Rossinyol, Merla i Pardal, i a la ubicació inicial prevista de l’habitatge de protecció oficial es preveu una àrea esportiva de 10.000 m2 a l’encreuament de la riera Nonell i Clavell, a cedir a l’EMD segons el conveni subscrit (acord cinquè) i que ningú no recorda a l’hora de parlar de l’acord entre Ajuntament i EMD.

L’objectiu de l’anunci d’un recurs contenciós fantasma és assolir allò que les urnes els va negar i fonamenten la seva actuació a base d’una tensió continuada, com a estratègia política, envers l’Ajuntament, i sobretot l’EMD i el seu president com a modus operandi. És ple de contradiccions i aiguabarreig, i si de passada es pot tirar la pedra i amagar la mà acusant algú o altre de prevaricació doncs més soroll mediàtic tindrà, que la converfòbia avui ven i està de moda.

El curiós és que, com sempre, es critica molt, però no hi ha cap proposta alternativa. Poso quatre casos de contradiccions i confusions interessades:

Primer, s’acusa l’Ajuntament d’haver malversat una quantitat ingent de diners. Error: de la caixa consistorial no ha sortit ni un sol euro, aquesta és la gran virtut d’aquest planejament: cost 0. A través de compensacions urbanístiques Promusa ha adquirit sòl i sostre per poder continuar fent la seva política d’habitatge. Totes les valoracions econòmiques han estat fetes, aprovades i ratificades pels tècnics de l’Administració i són públiques. I els comptes de Promusa, auditats i aprovats.

Segon, es nega la funcionalitat dels parcs lineals que es preveuen al llarg de les rieres de Nonell i Clavell, però volen mantenir els convenis signats amb els veïns. En què quedem? Els convenis signats, tot i reduir l’amplada inicial del parc no en malmeten la seva funcionalitat, beneficien el patrimoni dels que hi viuen i crearà una nova xarxa per a vianants i bicicletes a l’interior de Valldoreix desconeguda fins ara i que era la base del projecte de #ReconnectaEnVerd.

Tercer, es fa èmfasi en les suposades pèrdues de l’EMD davant de l’ajuntament. S’ha de dir que les administracions no competeixen entre elles, sinó que col·laboren, ja que el seu objectiu comú no és un benefici empresarial, sinó un servei a la ciutadania, i cada administració ha de desenvolupar allò que, segons les seves competències, estigui més capacitada, per evitar duplicitats i sobrecostos innecessaris. És aquest el cas d’allò que es pugui arribar a desenvolupar a l’estació de Valldoreix (si és que s’acaba fent) i que recordo legalitzaria els habitatges existents. Afegir-hi que el pàrquing de pagament a l’estació és una mentida interessada més, per confondre.

Quart, un dels impulsors del contenciós ha criticat (entre altres coses) l’augment de parcel·les unifamiliars, a prop d’un centenar, que suposarà aquesta modificació de planejament. S’ha de dir que es va fer un estudi precís i concret sobre aquest aspecte que servia per ubicar puntualment aquests terrenys de manera que completessin quirúrgicament el teixit urbà inacabat entorn de les rieres de Valldoreix. Doncs bé, aquest senyor, arquitecte per a més detalls i assessor d’ICV, ha publicat una munió d’escrits en contra del model actual de nuclis urbans com Valldoreix a “Estratègies vers la ciutat de baixa densitat: de la contenció a la gestió” (Muñoz et altri 2004, Ed. DiBA) defensa la densificació exponencial de les àrees de baixa densitat per poder ser sostenible econòmicament i ambientalment. Què vol dir això darrer? Doncs que d’una parcel·la unifamiliar on avui es pot construir PB+2, en surtin tres habitatges. Ras i curt: multiplicar el nombre d’habitatges per tres. Això és preservar el Valldoreix que coneixem? I ara diu tot el contrari. Oportunisme fàcil i interessat.

Cinquè, es continua insistint que l’antic propietari de les parcel·les de can Montmany té encara l’obligació d’urbanitzar el camí de la Salut. No és cert, es va comptar el cost de la dita càrrega al moment de fer la valoració de les finques i correspon a l’Administració executar quan ho estimi oportú perquè és un sistema viari bàsic d’accés a un nucli habitat, tal com diu la Llei i la jurisprudència.

Totes aquestes explicacions s’han donat tantes vegades com ha calgut, a les comissions informatives de territori, als plens de l’Ajuntament de Sant Cugat amb les seves actes públiques, on només en Joan Calderón i en Ferran Villaseñor, des de la discrepància, entengueren l’abast de l’operació, als consells d’administració de Promusa, a la Junta de Veïns de l’EMD, fins a tot a ERC que no estava representada en aquell moment al consistori, i al Consell de la Vila de l’EMD, on vam estar donant explicacions durant més de tres hores als mateixos que, avui, presenten la demanda invisible.

Defenso, per tant, públicament l’oportunitat de la MPGM, la seva legalitat absoluta i l’honorabilitat de tots aquells que d’una manera o altra hi prenguérem part. La tensió continuada és contínua i continua.

Pere Casajoana és arquitecte i extinent d’alcalde d’Urbanisme a Sant Cugat (2011-2015)

Article Publicat al TOT Sant Cugat 

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

56STr1 * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.