“Los catalanes sereis siempre nuestros”


Joan Puigdomènech twitter-logo-button

// Als anys setanta, a les acaballes de la dictadura feixista, el cantant Raimon va fer un recital a Madrid on a primera fila van assistir els encara il·legals dirigents de l’oposició democràtica. Comentava el cantant amb perplexitat com alguns d’aquests dirigents se li havien adreçat en acabar el concert dient-li una cosa semblant a “No os preocupeis que ya os lo vamos a arreglar …”. A banda del fet que semblava que tenien bones intencions, no quedava clar quin era el subjecte de la frase (és comprensible: eren els anys setanta).

Passava el temps i en els moments culminants dels “papers de Salamanca”, quan es demanava el retorn dels documents espoliats de la Generalitat i de les entitats catalanes durant la guerra civil, l’escriptor Torrente Ballester va prendre la paraula al balcó de l’Ajuntament de Salamanca i va fer un discurs que abrandà als assistents. Aquests documents els pertanyien per “dret de conquesta” (1995).

Més endavant, en ple règim del 78 (que avui en dia em costa trobar la manera de definir-lo), un alt dirigent d’un partit estatal comentava en una conferència que “per a arreglar el problema català hem de bombardejar Barcelona cada 50 anys, ha ha ha” (2011).

En aquestes perles, i moltes altres que podríem col·leccionar, el lector espavilat hi haurà deduït quin és el subjecte ocult d’aquestes frases. Sense massa esforç vostès i jo arribarem a dues conclusions referides a aquest mateix subjecte: que tenen coll avall que els catalans som alguna cosa sobre la qual poden actuar i que d’aquesta cosa en tenen la “propietat”.

A Catalunya a través de moltes generacions s’ha anat forjant l’esperit de “pertinença”. Amb aquest esperit de pertinença vàrem creure ingènuament que a partir del 78 era possible seguir construint a través de l’agermanament dels pobles ibèrics. Alguns agosarats fins i tot van creure que era possible “catalanitzar” l’estat.

Ens va caure la cortina i vam veure que tot això era impossible quan el TC va destrossar de dalt a baix el segon Estatut d’Autonomia de Catalunya (2010). El que el TC ens venia a dir de manera concisa i en llenguatge de la Meseta és que “Donde hay “propiedad” no manda “pertinença””.

I en aquest conflicte estem. Alguns catalans, en edició bilingüe i greument afectats per la síndrome d’Estocolm, responen a la seva frase que dóna títol a aquest escrit amb un “Efectivamente: seremos siempre vuestros”. D’altres (en particular la majoria de les persones que vivim a Sant Cugat) estem d’acord amb el senyor Ernest Maragall, quan fa uns dies presidint la mesa d’edat del Parlament restaurat, va dir allò de “El país serà sempre nostre (dels catalans)”.

Endavant!

Article publicat a Cugat.cat

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

56STr1 * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.