“Quan tu parles, jo t’escolto”


Joan Puigdomènech twitter-logo-button

// Aquesta és una de les primeres lliçons a primària: quan tu parles, jo t’escolto. Però queda tan lluny l’escola primària que molts adults ens n’hem oblidat.

Massa sovint veiem aquesta escena: algú exposa en públic una argumentació i el que té previst respondre es remou a la cadira, no l’escolta, mira cap a totes direccions, està ansiós, li falta l’aire. Finalment explota, l’atropella parlant i ho fa amb violència verbal.

– Puc parlar? Em deixes continuar? – es defensa qui venia parlant.

Difícilment acabarà d’exposar les seves idees. Encara que hi hagués un moderador a la trobada, la seva feina és impossible. El diàleg s’ha malmès i qui ha interromput va apujant el to de la seva veu. A mesura que va apujant la intensitat, tots ens adonem que s’estan esgotant les seves raons.

En acabar, una tercera persona o potser el mateix que ha estroncat el diàleg intenta una mena de disculpa del tipus:

– És que sóc així! Tinc molt caràcter! M’he escalfat.

A veure, no ens confonguem. Això del ‘molt caràcter’, què vol dir? Que ets descortès, que no t’interessa el que et dic, que ets un mal educat, o groller o …?

– Doncs, si ets així, canvia!

M’agradaria pensar que no hi ha ningú que estimuli aquesta manera de fer per embolicar la troca i fer impossible el diàleg. Vés a saber si no convindrà que en una nova Escola d’Adults els valuosos mestres de primària vinguin a recordar-nos aquella primera lliçó: quan tu parles, jo t’escolto.

Si li han interessat aquestes reflexions, algun dia m’agradaria parlar-li d’un altre fenomen que he observat: ‘el diàleg desigual’, altrament dit ‘el fals diàleg’.

joan-opinio

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

56STr1 * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.