“James Dean ja va guanyar la seva aposta. Apliquem-ho al procés”


Xavier Auroux twitter-logo-button

// Fa unes setmanes vaig tornar a veure el tros de la pel·lícula “Rebel sense causa”, on James Dean i un altre conductor aposten a qui frenarà més tard corrent cap a un precipici.

Aquests moments de la pel·lícula servien per il·lustrar el moment actual del conflicte entre Catalunya i Espanya. Donat el meu origen d’estudiant de ciències, sempre he buscat els models científics per enfocar qualsevol situació.

I això m’ha fet descobrir la utilitat de la Teoria de Jocs aplicada al Procés.

Aquesta teoria va ser desenvolupada per John Nash, qui va rebre un Nobel per aquesta raó el 1994. Tipus curiós aquest Nash, que desconfiava de tothom que portes corbates vermelles, perquè segur es tractava d’un comunista. Per cert, els de la CUP no en porten oi?

Fa quatre anys que Xavier Sala i Martin pronosticava que Rajoy al final negociaria, perquè era l’escenari que més convenia a totes les parts. Però no sembla que acabi passant, o si? Seguim llegint que en podem treure.

EL JOC DEL GALLINA:
És corrent trobar-se en cruïlles on cal negociar amb un altra part, i el resultat final dependrà de la teva pròpia decisió, i la de l’oponent. Nash explica que el millor resultat és que ningú perdi del tot i que hi hagi un resultat equilibrat on tots hi guanyin. D’això la Teoria de Jocs en diu l’Equilibri de Nash, punt en el qual els dos jugadors sempre maximitzarien els seus guanys.

El joc que s’aplica a una situació com la del Procés és el que es coneix popularment com el “Joc del Covard o del Gallina“. Aquest joc parla d’una situació de repte en què cap dels dos jugadors vol aparèixer com a covard.

Aquest repte és com una cursa a tomba oberta entre dos conductors cap a un precipici i en què guanya l’últim que frena. Per exemple, és el joc a què jugava el personatge de James Dean a la pel·lícula “Rebel sense causa”.

Si un frena, l’altre continuarà i haurà guanyat la partida. Són dos jugadors que intenten evitar ser considerats el més covard, però al mateix temps, si et passes de valent, t’estimbes.

Les quatre possibles sortides del joc del covard són: una que surt malament per a tothom, la segona i la tercera, que algú cedeix, i guanya una banda o l’altra, i la quarta: que es posen d’acord.

L’ANUNCI DE LA DATA:
L’anunci de la data i la pregunta del referèndum per part del govern de la Generalitat és un senyal enviat en plena cursa que no frenaràs. “Comprometre’s a un objectiu, a una acció pot reforçar la posició d’un jugador.”

LA CRISI DELS MISSILS:
L’exemple més estudiat és el de la crisi dels míssils de Cuba, en la qual tant els USA com l’URSS es van arriscar, l’any 1962, a un enfrontament nuclear total (tots perden), a una retirada americana i la consegüent instal·lació de míssils soviètics a Cuba (USA perd i URSS guanya), a una retirada soviètica dels míssils cubans (USA guanya i URSS perd) o, com al final va succeir, a una retirada de míssils americans a Turquia a canvi de la retirada dels míssils soviètics a Cuba (tots guanyen).

LES QUATRE POSSIBILITATS DEL PROCÉS:
La crisi derivada de l’encaix de Catalunya a Espanya també pot ser considerada de manera simplificada un joc a dues bandes, on les quatre possibilitats podrien ser.

LA NECESSITAT D’ABSENCIA DEL DUBTE: 

He trobat un estudi d’un expert que aplicant la Teoria de Jocs al Procés, demostra que si apliquem la probabilitat d’un 10% al fet que la Generalitat acataria la prohibició del referèndum, l’actuació més útil per l’Estat era la utilització de la força.

Ara bé, si reduïm a un 2% la probabilitat que la Generalitat acati la prohibició, aleshores l’actuació més útil per l’Estat és prohibir, però no impedir el referèndum.

Així, doncs, el referèndum es farà, segons aquests càlculs, si no hi ha cap dubte que la Generalitat el realitzarà, faci el que faci l’Estat, i si es mostra una forta capacitat de mobilització i resistència popular.

Buscant informació en documents d’experts, sempre s’hi troba la següent conclusió:

El tema central de qualsevol negociació o joc com aquest, és la credibilitat d’una amenaça o una promesa.

 

CONCLUSIÓ:

Si la part contraria no veu convicció en les nostres decisions, això ens debilitarà, ens farà no creïbles, i perdérem segur, no com el James Dean, que va guanyar sense estimbar-se.

Xavier Auroux

És Enginyer Industrial, Professor d’Estratègia a la Universitat Pompeu Fabra i de Projecte Final de Grau i Màster a ESADE.

 

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

56STr1 * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.