“El costat romàntic de la política”


Jordi Queraltó twitter-logo-button

// En aquest article m’agradaria fugir un xic del debat ordinari, i dedicar-me a l’exploració del costat més romàntic de la política.

Per fer-ho m’agradaria explicar en aquest article la història d’un amic; història que, tot i ser senzilla, trobo molt engrescadora. Ho voldria compartir perquè escoltar aquesta història em va ajudar a entendre millor perquè m’agrada la política.

Va passar fa anys, quan la rambla del Celler encara no existia i quan aquelles rates de mida gairebé mitològica encara es veien a la vora de la nostra riera.

En aquell temps el meu amic era regidor a l’Ajuntament de Sant Cugat. És un amic que té molts més anys que jo; tants que ell ja era gran quan jo encara no era ni projecte. Amb l’edat vénen les històries i ell en té un munt per explicar, però avui parlaré d’una que té a veure amb la gran rampa que connecta el passeig de Francesc Macià amb la rambla del Celler; la que passa per sobre el carrer de Vallès i que fa de sostre pel pàrquing Monestir. Parlo d’aquella gran rampa eterna que de petits ens treia l’alè quan la pujàvem amb bicicleta, i que no ens ha deixat mai de costar pujar, fins i tot caminant.

Segons com explica el meu amic, el regidor d’urbanisme d’aquells temps planejava construir la rampa un pèl diferent de com és ara. Tenia pensat acabar-la al carrer del Vallès en comptes de la rambla del Celler, i començar la rampa una mica abans. Això dificultava l’accés al carrer de la Creu, i feia que la rampa fos molt més costeruda del que ara és. Evidentment una pujada tan rosta hauria fet impossible passejar-hi amb cotxet o amb bicicleta. Tampoc hi podria passar gent gran, i la connexió entre els barris de la zona també s’hauria vist afectada.

El meu amic, de casualitat, va conèixer els detalls del pla i, quan l’aleshores regidor d’urbanisme va expressar els seus dubtes, ell va dir: “I si hi fem un pont?”. Aquesta idea va convèncer al regidor i, com tots sabeu, el pont es va fer, i ara allà les santcugatenques i santcugatencs passegen tranquils entre barris.

Gràcies a aquesta aportació quasi anònima i desinteressada, avui les famílies poden passejar còmodament per allà, i el meu amic s’ho mira amb l’alegria d’haver ajudat a fer-ho possible, i explica la història amb satisfacció. Al PDECat hi ha molta gent com el meu amic; implicats, honestos, lluitadors, i amb ganes de poder estar també, algun dia, orgullosos de la seva feina.

Article publicat al TOT Sant Cugat 

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

56STr1 * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.